Tots els fills de la Bossana

-->
Fa una dècada em va encisar un text d'una escriptora que aquest divendres serà companya a la taula La història novel·lada.

En poques línies, la Rosa Pagès ens transportava a naltros, lectors del segle XXI, a un moment ben intens que van viure -des de l'acció contra les restes de l'Antic Règim, des de la por o des de l'observació curiosa- els reusencs del segle XIX:

Des del forn de la plaça de Sant Francesc, el caliu de les brases prenia ja les torxes que aixecaven, portes endins, el fum de la crema.
El toc desesperat de la campana i els crits de misericòrdia dels guardians no van aturar la força d'aquell riu humà que empenyia un cop i un altre les portes de les habitacions, entossudides encara a no deixar-se rosegar per les flames, i els crits, el fum i el soroll de la desfeta ressonaven per aquells passadissos com si aquell fos l'escenari del judici final.
Molts dels prop de seixanta frares que hi havia aquella nit al convent es van preparar per morir. D'altres, van intentar la fugida. A través de les finestres del refetor, alguns es van llençar a l'hort i, enmig de la fosca, van fer via pels horts col·lindants fins allunyar-se tant com van poder i demanar auxili. D'altres, tancant darrere seu les portes de les estances, buscaven desesperadament un lloc on amagar-se. El pare guardià, mirant de salvar tants homes com pogués, va aconseguir reunir setze frares i els va fer entrar a la mina del convent, l'únic amagatall possible per on podrien escapar-se, però amb les presses ningú no va pensar a obrir la porta exterior que els havia d'assegurar el camí franc.
Mentrestant, el Ramon, seguit de prop pel Perot, anava fent via pels corredors amb la torxa amunt, il·luminant els rostres de les ombres que miraven d'esmunyir-se al seu davant.

Rosa Pagès, Tots els fills de la Bossana. A Mariona Quadrada i Rosa Pagès, Reus. Històries trobades. [S.l.]: La Medusa, DL 2001

Esperem que en la sessió literària d'aquest divendres, la Rosa i la Coia ens expliquin què els empeny a posar-se literàriament a la pell d'aquests predecessors.

                                                                                                                           Montserrat Flores