"Només
silenci i l’airet fred de Prades, que estava nevat, la humitat del mar que
també arribava aquella nit, i el tambor marcant el pas, el toc de trompeta de
tant en tant, recordant la mort com un avís de carronyer, un so que formava un
nus a l’estómac. Creu-me que emocionava. Sobretot el Crist que portaven a pes,
amb el cap inclinat i la corona d’espines, tan maltractat que venien ganes d’ajudar-lo.
I la Verge traspassada de dolor, tota vestida de negre, amb un mantell de
vellut i una gran corona daurada. Sort dels quatre arcàngels que la consolaven,
però era la veritable imatge del desconsol, envoltada de clavells i sense
poder-los olorar, perduda en penes inexplicables. Això es repetia cada any a
Reus, i encara ho deuen fer, any rere any el rostre de la Verge traspuant
aflicció, i sense poder fer-hi res. –Va somriure amb un gest forçat–. No sé, em
causà una pena molt gran tot plegat, ja sé que estic parlant d’una imatge, però
se’m va quedar clavada a l’ànima.”
Marta Molas (1999), Barcelona: Viena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada