Victòria,
vaig assistir el passat divendres a la primera trobada d’escriptores reusenques a la Biblioteca Central, i d’aquí neix aquest desig de comunicar-me amb tu i amb la resta de les escriptores que us vau donar a conèixer al públic.
Quan l’acte va arribar a la seva fi, el regidor de cultura de l’Ajuntament de Reus va fer el seu paper i us va agrair la vostra iniciativa etc., la qual cosa va ser molt correcta i adequada.
Llavors jo em vaig sentir trista perquè els que us acompanyàvem i us escoltàvem no us vam preguntar ni comentar res, almenys públicament, potser després algú o altre ho va fer, jo ho desconec, perquè vaig ser una de les que, en donar per acabada la xerrada, vaig marxar cap a casa.
I és que tenia tant a dir-vos que era millor deixar-ho córrer. Si tingués el do de la paraula parlada potser m’hagués atrevit a fer algun comentari. En qualsevol cas, mentre m’anava cap a casa, no podia treure’m del cap el que us hagués volgut dir, i el que hagués volgut fer i que, finalment, ho vaig materialitzar en el món de la imaginació.
.........................................................................................
Just abans d’acomiadar l’acte, l’escriptora Victòria Rodrigo va demanar si algú volia dir alguna cosa. Van passar uns segons de silenci incert i els assistents van començar a moure’s dels seus seients per iniciar la marxa cap allà on el destí els esperés.
De cop, una de les presents, es va aixecar de la cadira i sense pensar-s’ho dues vegades va dirigir-se a la tarima on acabava de parlar el Sr. Regidor de Cultura.
-Bona nit –va dir amb certa timidesa.
Llavors es va dirigir als assistents en general i a les escriptores en particular que acabava de conèixer, mentre elles tornaven als seus llocs i alguns dels assistents amb cert estupor s’asseien novament a les seves cadires.
-Voldria agrair a cadascuna de vosaltres el vostre desig de compartir amb el públic les vostres experiències com a escriptores. Aquest és sens dubte un regal que feu com un extra que s’afegeix al que és el veritable regal d’escriure i explicar-nos les vostres històries novel·lades.
Us heu obert amb passió als que avui us acompanyem i ens heu explicat les vostres dèries, els vostres desitjos, despullant la vostra ànima àvida d’aventures. Ànima que cerca mapes que amaguen tresors secrets: paraules exactes, noms de qui cal seguir per desvetllar la història sencera i entendre la força que empeny homes, dones i infants a actuar i viure com ho fan.
Ha estat interessant, agradable, entranyable, perquè darrera de totes les paraules que heu pronunciat, de tots els gestos que us han acompanyat, heu obert la porta que condueix a la cambra dels vostres sentiments i us heu deixat conèixer, més i tot del que us penseu.
Aquesta nit he vingut fins aquí desafiant horaris, nens petits i marits per conèixer-vos i puc dir que ha pagat la pena. Particularment he vingut assedegada per conèixer algú que com vosaltres heu sabut tirar endavant i amb encert la vostra passió i _beneïda bogeria_ per contar històries. Jo sóc del vostre espècimen i m’he sentit molt agraïda que em permetéssiu saber una miqueta més de vosaltres. Gràcies per tot el que heu compartit amb tots nosaltres.
La noia va fer una petita pausa i mirant els ulls de les escriptores va afegir.
-Gràcies -. No sé ben bé què faig aquí a dalt, però, potser en el fons ha estat el propi univers que ha volgut equilibrar la balança i retornar-vos una mica del que heu donat. Tant dónes, tant reps.
Hi va haver bastants aplaudiments i somriures de complicitat que volien unir-se al que aquella noia havia expressat.
Ja de camí cap a casa seva, es va alçar el coll de l’abric i es va cordar tots els botons per protegir- se del fred de la nit, llavors va ser quan es va adonar que caminava més lleugera, l’ ànima, una miqueta més feliç, li feia de tant en tant no tocar els peus al terra...
Glòria Maroto
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada