diumenge, 24 de març del 2013

LA PLOMA DE QUETZAL




"Només silenci i l’airet fred de Prades, que estava nevat, la humitat del mar que també arribava aquella nit, i el tambor marcant el pas, el toc de trompeta de tant en tant, recordant la mort com un avís de carronyer, un so que formava un nus a l’estómac. Creu-me que emocionava. Sobretot el Crist que portaven a pes, amb el cap inclinat i la corona d’espines, tan maltractat que venien ganes d’ajudar-lo. I la Verge traspassada de dolor, tota vestida de negre, amb un mantell de vellut i una gran corona daurada. Sort dels quatre arcàngels que la consolaven, però era la veritable imatge del desconsol, envoltada de clavells i sense poder-los olorar, perduda en penes inexplicables. Això es repetia cada any a Reus, i encara ho deuen fer, any rere any el rostre de la Verge traspuant aflicció, i sense poder fer-hi res. –Va somriure amb un gest forçat–. No sé, em causà una pena molt gran tot plegat, ja sé que estic parlant d’una imatge, però se’m va quedar clavada a l’ànima.”
Marta Molas (1999), Barcelona: Viena.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada