el relat El Bugatti verd a la revista digital paperdevidre
Us convidem a fer-ne un tast en aquest fragment:
 |
| Tamara en el Bugatti verd. © Tamara de Lempicka, 1929 |
[...] El Bugatti avança per la carretera solitària sota un cel ebri de nuvolades grises. Arribarà a l’hora en què tots estaran a punt d’entrar a l’església. Voldria arribar just a temps per estalviar-se d’entrar a la casa gran. Reconeix dins de la seva ment la veu de la seva germana. Ella torna després de molts anys de silenci. Torna el seu cos, però la seva persona més íntima es va fondre ja fa uns quants anys. Ara ja no queda res més que la carcassa fàcil que li proporcionen el rímel, la seda i els perfums cars. La seva imatge de dona segura i ferma és la seva protecció.
El cel, a mesura que avança el dia, es va
transformant en un llençol brut, en un llençol mal rentat. Entrarà a
l’església blanca i les fileres dels primers bancs seran plenes de
familiars i amics. Discreta, s’asseurà a l’últim banc que estigui buit.
Algun cap, inevitablement, es girarà i la veurà. Mirades, moltes mirades
que la interrogaran sense paraules. «No podies avisar?» «Arribes ara?»
«No saps on vivim?» «No te’n recordes de casa?» [...]
CARME ANDRADE. El Bugatti verd
Llegiu el relat sencer a paperdevidre
i al blog de l'autora La casa del racó
Té un gran impacte visual, com d'un quadre en moviment, però gràcies a una tècnica narrativa molt depurada. Altament recomanable!
ResponEliminaGràcies Eduard, aviat rodarem una autèntica road movie!
ResponElimina