Dels llavis furients,
paraules com escarbats pudents
s'escampaven en terreny erm.
I a ella, res la commovia.
Havia despertat de la letargia hivernal,
de la inviolabilitat del silenci
se sabia forta enmig del bassal.
Del llarg fred havia après la contenció necessària,
la fugacitat de la paraula.
Decidida,
creuaria l'aire escampant pols de marbre.
( Carme Andrade )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada