dijous, 20 de juny de 2013

Segon premi al XXI Certamen de Primavera de Poesia Antoni Massanell, de Vilafranca del Penedès







Títol del recull premiat: “Sense saber...”

«La nit es feta d’hores gelades, buides i mortes, m’adormo a l’alba quan la natura deixa de badallar»


Sense mots...

Sense mots,
igual tornen les tardors i primaveres
com a les ciutats s’apaguen
i s’encenen els semàfors.
Els somnis s’esvaeixen, són indesxifrables.
Com els diccionaris són sepulcres de paraules,
els poemes bells, ningú ja no els recorda,
i el dia més impensat em moriré
i de res valdrà un epitafi.
Vaig envellint, la vida passa –mereix la pena?
i potser me n’aniré,
sense escriure el que voldria.


Jo em confonia

Jo em confonia,
esguardava onades
sense abastar l’horitzó.
I qui ets tu, que no sóc jo
però que em saps com ningú?
On eres? On romanies fins ara?
Vull recordar els somnis
que l’oblit no ha fos
i tota la saviesa ancestral
que no recordo
del meu abans perdurable,
per entendre’m i acceptar
qui m’habita sense límits.
He de superar la prova de saber,
Abans que els meus dies
no concloguin.
Allà em diràs qui ets tu, si no sóc tu.


T’espero dins el somni

Rere els vidres,
rebo la càlida escalfor del sol
just quan pressentia el glaç
com quallava ben endins.
L’acullo com qui acull la nit.
Tanco els ulls i somiejo
com ahir, com abans d’ahir
i m’adono que el meu món
no gira, va d’un somieig a l’altre
com aigua que davalla
en silenci sobre els còdols d’un riu,
una petita conquesta assolida
quan t’espero a les nits
dins el somni que no vull que fugi.

                       
La mà escriu

La mà escriu, incansable,
ferint el full immaculat
amb el seu determini.
Mil ocells aletegen:
paraules disperses, esvalotades.
Haig d’endarrerir la tarda,
romandre distant,
esguardar el cel nítid
lliure de nuvolades,
la remor llunyana
de sorolls coneguts
per trobar-me. M’he perdut.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada