Les reusenques de lletres estem d’enhorabona!!

Montse Farrés: segon premi al XXI Certamen de Primavera de poesia Antoni Massanell de Vilafranca del Penedès.

Crònica realitzada per la mateixa autora.

És difícil d’imaginar que, quan algú presenta un treball a un certamen de poesia, ho faci sense la il·lusió de guanyar. Penses que potser l’atzar et somriu aquesta vegada, però aquesta fantasia dura una estona, perquè quan et centres, t’adones que entres a competir amb participants molt ben preparats i la llista de concursants és sovint molt extensa. Però, com que m’agrada el que faig, la balança es decanta per provar-ho.

Al cap i a la fi, què hi pots perdre? El nombre de còpies del treball que demanen.  Les despeses d’enviar-lo. La dedicació. I, finalment, el desencís. Per aquest ordre i en aquest ordre; rés es malmet massa, excepte l’ànim. Però en  alguna ocasió, reps una trucada en la qual et notifiquen que has obtingut un premi, i llavors la satisfacció és tan indescriptible que t’oblides de tots els desencisos deixats enrere. No té importància si has quedat en primer lloc, o en segon, com ha estat en aquest cas (val a dir que no t’ho aclareixen mai a l’avançada). El que compta és que has competit amb 108 treballs, i que un jurat format per tres persones qualificades ha triat el teu recull com segona opció. I quan això succeeix  més d’un cop, agrada pensar que l’atzar no se t’acara per casualitat, i, tot i que et sorprèn, et fa feliç saber que agrada el que escrius.

A Vilafranca em van acollir amb una deferència que vaig agrair amb unes paraules.

Primer, vaig agrair vivament poder participar en un certamen com el seu de tan llarga trajectòria, tot afegint que, sense aquests certàmens, els que gosem o pretenem expressar-nos per mitjà de la poesia, no tindríem l’oportunitat de donar a conèixer  (encara que sigui fugaçment) el nostre treball.

Vaig dir que venia de Reus, i que trobava curiós que el segon treball de qui dóna nom al certamen, Antoni Massanell i Esclassans, amb títol Crit, s’hagués editat  precisament a Reus  l’any 1962; havia trobat un nou vincle entre les dues ciutats.

Vaig exposar el que és per a mi la poesia: “la poesia ha de ser com un dolç

murmuri a cau d’orella. M’agrada molt la poesia. Per estrany que sembli, el meu món interior em permetria viure sense res més a fer que expressar-me, o sigui: escriure, llegir i pensar”. Novament vaig donar les gràcies, i aquest va ser el moment  en què em van fer llegir el recull dels quatre poemes premiats.

Vilafranca del Penedès 1-6-2013